Gustav Mahler és, sens dubte, un dels artistes més influents de finals del segle XIX i principis del segle XX. Juntament amb pintors com Gustav Klimt o Edvard Munch, forma part d’una generació d’artistes que ens condueix des del final del Romanticisme fins a les portes de la modernitat artística, de l’art figuratiu cap a l’abstracció. Aquest pas, però, no suposa una revolució rupturista amb el passat, sinó que és el resultat de l’evolució de la tradició cap a un món on la llibertat expressiva de l’artista es desplega sense límits ni regles.

​

Mahler representa el nexe entre la tonalitat i l’atonalitat, entre el Romanticisme i l’Expressionisme. És una figura de transició que crea amb absoluta llibertat. Una llibertat que li permet convertir la simfonia, el seu gènere predilecte, en un immens camp d’exploració expressiva, on relata la seva vida, els seus sentiments, les seves pors i les seves alegries. En paraules del mateix Mahler, durant una conversa amb Jean Sibelius, l’altre gran simfonista de principis del segle XX: «La simfonia ha de ser com el món; ho ha d’abastar tot.»